01. Atlàntida

Cançons, hores d’altres mons,
i a la nit sortim a nedar.
Quan el sol se’ns apaga a l’esquena
i més tard torna a començar.

Tu que escoltes sense parlar,
tu que mires lluny però no arribes a enfocar.
La distància és massa gran per veure-hi.

Com qui fa una dansa tribal
per la pluja que tard o d’hora arribarà.
Com un símbol ancestral que no conec.

El vell mestral,
en totes direccions,
que va movent les barques.
Un decimal, un punt enmig de tot.
Després del llarg viatge ens veurem a la platja…

Cançons, hores d’altres mons,
i a la nit sortim a nedar.
Quan el sol se’ns apaga a l’esquena
i més tard torna a començar.
Cançons, hores d’altres mons,
i el desert que recorda al mar.
Potser és més enllà,
enfonsat amb l’Atlàntida.

Quan la calma omple el ressol
de petjades suaus que neteges amb sabó
un pinzell fa d’horitzó i escriu un vers.

De miratges, de terra enllà,
de llumins que ens marquen l’estela que hem deixat
tan enrere que he perdut el teu cicló.

Quan l’aire cau
desplegues el balcó,
descordes les onades.
Un decimal, un punt enmig de tot.
Després del llarg viatge ens veurem a la platja…

02. Houston

Algú s’inventa les paraules.
Algú em va dir que al sostre no hi havia res.
Amago l’aire dels pulmons dins un globus que s’escapa
i amb una corda es va aixecant tot el meu pes.

Ja m’ha caigut una sabata,
sobrevolant finestres, núvols i pensaments.
Potser l’alçada em torna sord o m’oblido d’escoltar-te,
potser la lògica l’escriguin altres lleis.

Quan el camí es faci llarg
recordaré la vista d’aquesta ciutat.

Houston, no hi ha cap problema,
aquí tot va bé, va tot sempre bé.
Houston, no hi ha cap estrella
quan ningú la veu, quan ningú la veu.

El mapa no diu com s’hi arriba,
però la curiositat viatja en missió espacial.
Si l’aire es fa més fred aquí, potser trigo més d’un dia.
Millor que avui ja no m’esperis a sopar,
potser és millor que no m’esperis…

Quan el camí es faci llarg
recordaré la vista d’aquesta ciutat.

Houston, no hi ha cap problema,
aquí tot va bé, va tot sempre bé.
Houston, no hi ha cap estrella
quan ningú la veu, quan ningú la veu…

I cada cop que camino vaig més lluny,
coordenades d’un espai/temps que hem perdut.
Aquí les coses ja no cauen pel seu propi pes.
Relatius com els dies que hem viscut,
teories que s’escriuen i es fan fum.
Aquí les coses ja no pesen el seu propi pes.
Houston, no hi ha cap problema,
aquí tot va bé, va tot sempre bé.
Houston, no hi ha cap estrella
quan ningú la veu, quan ningú la veu…

03. Quart de lluna minvant

Encara sento bategar aquell silenci a la mà,
de l’horitzó a l’inrevés, d’un calaix al teu cap.
Diu que el record, quan ja no hi és, fa aquella olor de casa buida que ens fa de perfum,
que, simplement, passa de llarg el tren dels dilluns.

Camina el pols com si no fos el mecanisme constant
d’algun rellotge aturat al quart de lluna minvant.
La cara oculta de la sort és com una moneda que cau de cap per amunt,
quan juguen l’ànima i el cos, i van tres a un.

Carrers on volen llençols,
on la bellesa penja estesa dels balcons.
A les ciutats on no hem comptat mai els terrats,
on hem viscut, on hem trobat
paraules que es fan un nus
a les persianes enrotllades del discurs
d’un emissari que no sap on cau el nord
d’aquell país on soc el sord.

Encara guardo el vell estel que ens fa mirar sempre a dalt.
Un fil elèctric creua el cel i fem un càlcul mental
de divisions, constel·lacions i un bon grapat d’altres
receptes per veure-hi més lluny.
L’últim que ho tanqui tot amb clau i apagui el llum.

Carrers on volen llençols
on la bellesa penja estesa dels balcons
a les ciutats on no he comptat mai els terrats,
on hem viscut, on hem trobat
paraules que es fan un nus
a les persianes enrotllades del discurs
d’un emissari que no sap on cau el nord
d’aquell país on tots som sords.

04. Equilibri

Vam deixar la vall
resseguint les pedres.
Vam omplir de pluges
totes les tempestes.

Vam traçar la sort
amb un pols perfecte.
Invocàvem llunes
sota les finestres.

L’equilibri és part del moviment.
Travessàvem una corda dins la ment.
I no hi ha cap passa enrere,
ni un principi físic que ho entén.
L’equilibri és fràgil com el sents,
m’agafaves de la mà quan feia vent.
L’aprenent del trapezista
dibuixant sobre la pista el cel.

Vam entendre el foc
de tant mirar la flama.
Vam cremar l’origen
I alguna altra torrada.

Vam deixar la pols
a sobre les sabates.
Vam saltar en pilotes
per nedar a les basses.

L’equilibri és part del moviment
Travessàvem una corda dins la ment.
I no hi ha cap passa enrere,
ni un principi físic que ho entén.
L’equilibri és fràgil com el sents,
m’agafaves de la mà quan feia vent.
L’aprenent del trapezista
dibuixant sobre la pista el cel.

05. Chaplin

Calibrava el gest amb precisió
dibuixant-se la mirada amb un carbó
i un somriure mut.

Repassava cada moviment
amb la traça de qui mai va ser aprenent
i amb exactitud.

Com la idea que s’enreda pels cabells,
volta la corbata, i s’estreny el nus
d’un bigoti tragicòmic diminut.

Des d’aquí a dalt tot allò ara ens sembla universal
des del primer niu a l’últim sol,
recorrent les planes.
Dins del vell barret l’inventor del riure no diu res,
i es treu de la màniga un bastó.
Fa equilibris com tu i com jo.

Caminava amb pas tenyit de son
amb la pressa de qui corre i no sap on
mentre enreda el fil.

Desgranava cada floc de neu,
trepitjava cel·luloides amb el peu
amb un gran estil.

Quan l’orquestra submarina emprèn el vol
sobren les paraules, ballen els pingüins.
Posicions, que en tres, dos, un… ja serem dins.

Des d’aquí a dalt tot allò ara ens sembla universal,
des del primer niu a l’últim sol,
recorrent les planes.
Dins del vell barret l’inventor del riure no diu res
i es treu de la màniga un bastó.
Fa equilibris com tu i com jo…

Records d’en Charles!

06. Vint-i-un botons

Soc el fill d’un home senzill que dormia coloms amb la mà,
titular d’un càrrec de pes a casa de gent benestant,
capità del silenci quan toca, la mesura perfecta i la puntualitat,
escrivà de paraules senzilles als mots encreuats.

Quarts de sis,
ja som a la platja i sembla que tot preparat.
Els senyors, el vestit vermell i els núvols que venen de franc.
Un pintor de silenci tranquil parla del bell somriure que avui té la llum
i la Cèlia que espera pacient com ho fa de costum.

Vint-i-un botons cordats
un dimarts de primavera,
a la riba d’ultramar
on no paren les sirenes.
Benvinguts al cel més alt que han vist mai les nostres celles.
Canto peces d’un joglar, que aquí on em veieu,
jo soc el senyor que aguanta el paraigua mentre balleu.

Vaig pensant
les coses que penso quan no tinc res més per pensar.
Ella riu, i ell fa aquell posat de “tio” seriós i elegant.
Gira el vent, el terra se’ns mou, i la Cèlia que es prem el barret contra el cap,
com qui atura una idea que avui li ha donat per volar.

Vint-i-un botons cordats
un dimarts de primavera,
a la riba d’ultramar
on no paren les sirenes.
Benvinguts al cel més alt que han vist mai les nostres celles.
Canto peces d’un joglar, que aquí on em veieu,
jo soc el senyor que aguanta el paraigua mentre balleu.

Vint-i-un botons cordats
un dimarts de primavera,
a la riba d’ultramar
on no paren les sirenes.
Benvinguts al cel més alt que han vist mai les nostres celles.
Canto peces d’un joglar, que aquí on em veieu,
jo soc el senyor que aguanta el paraigua mentre balleu.

07. Ara que tot va bé

Sota la conversa d‘alguns viatgers
seuen les cadires a fora del cafè.
Un gos que s’ajup i rasca amb desgana un pensament.

I perdem la tarda, jo i aquest ressol
de parets pintades d’un blanc qualsevol.
Hi ha algun lloc on vaig, on la vida passa a poc a poc.
Ja veus,
que no hi ha cap pressa, som eterns
i anem a càmera lenta pels carrers distrets.
Ara que no hi ha res de nou,
ara que tot va bé.

Porto la mirada de l’observador,
amb la calma encesa des d’algun botó.
Compartim el temps
mentre fem de vells desconeguts.

Mai no duc sabates,
vaig vendre els mitjons.
Visc en una plaça, decorant cançons,
a un poblet de mar, on la lluna surt a poc a poc.
Ja veus,
que no hi ha cap pressa, som eterns
i anem a càmera lenta pels carrers secrets.
Ara que no hi ha res de nou,
ara que tot va bé.

I juguem a caçar-nos els llavis,
i la llum que té gust de Polaroid,
i de lluny ens somriuen dos avis,
i la tarda passa a poc a poc.

08. Encara

Encara guardo el vent
i fustes d’una barca,
un glop d’aigua de mar
i pols de l’equipatge.

Fanals intermitents,
distàncies dibuixades,
maneres d’estimar
i un llibre per si encara em sobra temps.

Les coses que he desat al fons
del meu sarró
com el nòmada respira l’horitzó.
Encara queden llocs on anar,
i hores de llum.
No em despertis fins que haurem anat ben lluny,
ben lluny.

Encara guardo el so
que es va gronxant als arbres,
el pot de les cançons,
l’ampolla dels missatges.

Un tros del meu timó,
les peces del paisatge,
estrofes d’un record,
camins de ronda amb vistes als teus ulls.

Les coses que he desat al fons
del meu sarró,
com el nòmada respira l’horitzó
dncara queden llocs on anar
i hores de llum.
No em despertis fins que haurem anat ben lluny,
ben lluny.

09. A peu

Des de terra ferma
penso milles més enllà
i creua algun núvol foraster .

No té paraules,
ni maleta, ni ciutat.
Passa de llarg i s’hi està bé.

Des de terra ferma
tres onades de perfil.
L’ombra d’un pi té gust de sal.

La brisa crema,
mentre el sol ens fa dormir
i hi ha caravana per tornar.

Soc d’aquells que viatgen sense pes
a llocs on ningú hi ha perdut res,
a estius cada cop més tropicals,
a dies que s’encenen per l’oest.
Seguint un camí que m’he inventat
de línies de punts per retallar,
de mons que no hi són si ningú els veu…
Avui, com cada dia, vaig a peu.

Des de terra ferma
vaguen frases de cançons
i arbres que mai no tenen fred.

Mirant finestres
des de dins del menjador,
entra ressol i faig cafè.

Asseguts, callats, parlant de tot i de no res.
Hores que s’apaguen i s’encenen i que no veus mai més.
Gires la cullera al mateix sentit del temps… i s’hi està bé.

Som d’aquells que viatgen sense pes
a llocs on ningú hi ha perdut res,
a estius cada cop més tropicals,
a dies que s’encenen per l’oest.
Seguint un camí que m’he inventat
de línies de punts per retallar,
de mons que no hi són si ningú els veu…
Avui, com cada dia, vaig a peu.

10. Demà

La mare diu que cada tres segons,
després de la sirena, allà a fora juguen a un joc.
Fan esclatar mil bosses de paper,
però que no hi puc anar, que encara fa massa fred.

Passem l’estona dins l’habitació
amb un fil de bombeta que no fa gaire de sol
i amb un senyor a qui parlen però no hi és.
El meu cavall de llauna crec que ja s’avorreix…

Miro el paper de la paret,
que té un dibuix que no em fa el pes.
La mare diu que escuri el plat,
que a la cullera hi ha un forat.

I que demà, potser demà,
al miler de coses que em passen pel cap
trobaré una estrella
amagada entre milions d’hiverns.
Que podré triar, potser demà
del miler de vides que deu tindre un gat.
Comptarem enrere fins a la primera.

La mare diu que el temps és un tresor,
que és invisible als ulls i porta el ritme que ens fa el cor,
que dona voltes per dissimular
i en un rellotge espera que sigui ja demà.

Encara sento bosses de paper
darrere el pes del sostre que aquests dies fa de cel.
I penso les paraules que hi ha al món
fins que algun somni pesi, fins que m’arribi la son.

Sona un violí encartonat
des de la ràdio del costat.
La mare diu que estic de sort
que no existeix ni el drac, ni el llop…

I que demà, potser demà,
al miler de coses que em passen pel cap
trobaré una estrella
amagada entre milions d’hiverns.
Que podré triar, potser demà,
del miler de vides que deu tindre un gat.
Comptarem enrere fins a la primera.

11. La vida moderna dels déus

Ben mirat, jo només soc una meitat,
com el passatger de la porta del costat.

Vinc de lluny, i tinc bitllet per perdre el nord
i dins l’entrepà, una carta de record.

Fins que ens faltin les forces,
fins que el temps no sigui temps,
seurem dalt l’onada per veure-hi més bé.

Ben mirat, encara soc l’altra meitat
i no hi ha passatger a la porta del costat.

Vinc de lluny i tinc un nus al passaport,
i aquest fred tan blau ha gelat la nostra sort.

Fins que ens faltin les forces,
fins que el temps no sigui temps,
seurem dalt l’onada per veure-hi més bé.

Fins que caigui la poma
dels pecats de cels tan breus,
la vida moderna dels déus.

No hi ha subtítols a la platja del tresor,
el consolat de Disneylàndia tanca a l’agost
i el mar abraça espelmes.
Els soldadets somien terra transversal
a la columna d’un diari internacional
que escriu que no hi ha pressa,
que al cim hi ha roba estesa.

Ben mirat, jo només sóc una meitat,
com el passatger de la porta del costat.

Fins que ens faltin les forces,
fins que el temps no sigui temps,
seurem dalt l’onada per veure-hi més bé.

Fins que caigui la poma
dels pecats de cels tan breus,
la vida moderna dels déus.

12. Sud-conscient

La mà que gira el plat,
i passa el decorat.
El moviment camina
I el cap recorda.

I roda sobre un llit
La son que no hem dormit,
com suren les partícules
de pols que no ha existit.

La mà que escriu el traç
Com pluja des del braç
Quan no tinc més paraules,
Ni res a dir-te.

I plouen lentament
Les passes que no sents
A llocs passats, futurs, presents.

I és que fa un moment,
em deies que les passes se les emporta el vent.
Que en un minut aquí potser no hi queda res,
I pensarem, de fet, en altres coses…
Però és que encara no sé on vaig,
No sé si cal que em quedi o que passi de llarg,
Que l’infinit s’escriu amb tinta permanent
Que mai s’esborra i queda eternament, allà,
Perdut en un país del sud-conscient.

La mà que mou el blat
D’un camp que no hem segat.
El moviment m’atura
I el cap m’espera.

I giro sobre l’eix
D’un cos que no existeix
I el sol encara abriga més…

I és que fa un moment,
em deies que les passes se les emporta el vent.
Que en un minut aquí potser no hi queda res,
I pensarem, de fet, en altres coses…
Però és que encara no sé on vaig,
No sé si cal que em quedi o que passi de llarg,
Que l’infinit s’escriu amb tinta permanent,
Que mai s’esborra i queda eternament, allà,
Perdut en un país del sud-conscient.

Miro, miro cap enrere,
i ja no veig el terra
Darrere dels meus peus.

Plouen, plouen mil cireres
Plouen com goteres
Del sostre que no veus.